Montse Casanova i Miquel Pagès Funcionaris

Indignats

Dissabte, 12.6.2010. 09:45 h

( 2 vots )

carregant

Tots sabem que la paraula Funcionari, ha estat, és i serà motiu de discussió, malgrat que no tots els treballadors de l’administració, com tampoc tots els treballadors en general, tenen el mateix comportament.

Si per “salvar” a Catalunya cal que el meu i molt sous mil·leuristes es redueixin un 5%, estem pitjor del que em pensava, però hi estaria d’acord i no m’indignaria tant si:

La Família Reial Espanyola i parents de no sé fins quin grau, deixen de cobrar uns quants milions anuals (personalment els hi trauria tot).
Les rendes vitalícies que paguem a tots els Ex alguna cosa (presidents de govern, presidents autonòmics…) deixen de ser normals, no se’n paga ni una i si, cosa improbable, no cobren cap més sou, intentin sobreviure del subsidi de l’atur si és que encara existeix.

Els polítics, que poden arribar a cobrar milers d’euros mensuals per uns càrrecs i uns seients als quals ni s’asseuen, però dels que asseguts a casa seva n’esperen el sou, siguin capaços de renunciar a aquests pagaments. Quan les conselleries (que no se sap ni perquè serveixen), assessors, càrrecs de confiança, caps de protocol i altres, que es reprodueixen cada cop que hi ha un canvi polític (no sé si n’hi ha hagut mai cap) i que no sabem com, acaben formant part d’aquest col·lectiu tan menyspreat per la ciutadania, amb uns sous i complements consolidats per allò del dret adquirit, desapareguin

Quan la flota automobilística de la Generalitat (i altres) deixi d’augmentar-se amb cotxes de gamma alta i “tunejats” per treballar millor. Perquè si la política moderna aposta per un transport públic fort i adient, potser no hauríem de ser només els pencaires mil·leuristes els que l’utilitzem i el patim. Quan deixin d’injectar-se milions als bancs, que durant anys han tingut beneficis escandalosos pel que han robat a tota la ciutadania i que s’han repartit uns pocs.

Quan a les notícies deixis de sentir les milionades que es paguen a alguns esportistes, les despeses que comporten obres com el TAV, fraus fiscals dels que sovint no sabem ni pronunciar-ne la quantitat…

Quan deixin de gastar-se tot el que es gasten, per mantenir un exèrcit i un armament, que probablement, si no fos per la riquesa? del país (com l’illa Perejil) ni s’ho plantejarien. Quan, quan, quan… Hi ha tantes coses d’on es podria, no solament fer retallades sinó tallar-ho d’arrel! Però com sempre s’ha pres la decisió més fàcil i còmode, reduïm el sou a un col·lectiu, que no compta amb la simpatia del ciutadà, ans al contrari i així mentre tinguem la resta dels habitants contents, (perquè ja era hora que es posessin amb nosaltres, els funcionaris) no s’adonaran que hi ha coses molt més greus que si entre tots les aturéssim, podríem salvar el País.